Pel que es veu, el 1879 un senyor a Alemanya va crear el primer laboratori de recerca psicològica. Com que per investigar científicament és necessari un mètode científic, va resultar, nova de trinca, una nova ciència. Com que la Psicologia estudia el pensament i la conducta de les persones, al meu entendre, va quedar pendent d'explicar si l'objecte d'estudi era susceptible de ser estudiat per aquest mètode. L'explicació va quedar guardada en un calaix i encara ha d'estar allà reposant, meditant alhora els seus propis dubtes.

Quan es mesura la gravetat, sigui on sigui, resulta igual a tot arreu; o la pressió atmosfèrica, que donant valors diferents en diferents punts, es compleix sistemàticament en unir aquests punts allò que resulta d'aquesta seqüència, les altes o baixes pressions amb exactitud.
Nosaltres, la humanitat, som, amunt o avall, 8000 milions de persones. Si fóssim fabricats en sèrie, com els robots, tots iguals, aquella explicació absent guardada al calaix no seria necessària, però, la mateixa psicologia, en una de les seves paradoxes, ens diu que tots som diferents, entre altres coses, pel que en diem el caràcter (el nucli de disposicions heretades, i per tant congènites, que constitueix la subestructura psicomàtica de l'individu). No només no som robots, sinó que resultem a més tots diferents. Si hi afegim els entorns i les experiències diferents per a cadascun de nosaltres, millor que aquell calaix el deixin tancat amb clau i ens confessem, o potser no sigui així, que les certeses de la psicologia no s'apliquen a les persones perquè no encaixarien més que per presumpció o aproximació, sinó que la pràctica és, alterant l'ordre, encaixar a les persones en els seus postulats, els axiomes de la psicologia.
Potser no siguem robots i estiguem produïts com els cotxes, que no són tots iguals ja que els fabriquen de diferents marques i colors, diferents motors i altres diferències, però també fabricats en sèrie en línies de producció. Som per a la Psicologia equiparables a totes i a qualsevol de les produccions en sèrie? Ens classifica per marques i colors o qualsevol característica classificable? Ens ha de classificar, diagnosticar per valorar? Són aquestes les certeses de la Psicologia? No s'assembla això al forat de l'aigüera per on s'escorren les baixes pressions en treure el tap que és com obrir un calaix tancat, engolint-se l'aigua de les certeses?
      És com gastar el número 43 de sabates. Vas a la sabateria et compres unes sabates del 43 i et fan mal. Les haurien de fer totes a mida. Això significaria tancar totes les sabateries tal com les coneixem ara. Quants som? 8000 milions. Hi ha molta gent al món que va descalça, però bé, podem fer 8000 milions de parells de sabates a mida? La psicologia, com ho fa? Treballa amb esquemes? Té un motlle i l'aplica sobre el pensament i la conducta de les persones, a veure si encaixa? Aleshores li posa un número? Fa una valoració i sap si un entre 8.000 milions té un pensament ordenat i una conducta ordenada? Com decideix els números i les mesures? Ho fa individualment, a mida? Ens considera robots fabricats en sèrie, tots iguals? Redueix la humanitat en grups i ens classifica, en aquestes mides, colors, any de naixement o producció, valora també totes les circumstàncies, si aquell dia plovia, si penses en benzina o amb energia elèctrica? Si vas tenir el xarampió vas a un grup de valoració, si no, vas a un altre? Hi ha una sola persona igual a una altra? Hem de pensar tots el mateix (ordenadament)? Actuar tots responent a un criteri d'uniformitat? Qui decideix aquesta normalitat uniforme? Qui estableix la diferència entre llibertat i rebel·lia? Quin és el criteri que decideix quin és el camí correcte de la normalitat, aquest ordre, aquest pensament correcte i la suposada conducta correcta, ordenada, conseqüent amb aquestes referències establertes? Aquestes pautes són estadístiques, no són arbitràries perquè la psicologia no vol ser arbitrària? És suficient amb això? I si les sabates de tota manera et fan mal? Les posem en un motlle? Si, en un altre pla, algú té un trastorn mental greu, una alteració severa, ja no una conducta suposadament alterada (psicològica), sinó una alteració més greu, podem provar de donar-li tisanes o altres opcions, anar provant, per tal d'acabar amb un electroshock? Si realment fóssim robots, jo no dic que no, seria millor canviar la peça avariada. No caldria endollar la gent com a solució a aquests mals, ni drogar-los, convertir-los, en julivert o en alguna cosa semblant a la verdura. Primer una infusió, si no, et drogo, i si tampoc et funcionen els antidepressius, t'endoll-ho?, et tanco cientificament en una habitació perquè no et suïcidis? Gràcies doctor, ja em sento millor. Vol que li expliqui la meva vida una altra vegada? Li explico des del dia que vaig fer la primera comunió i li explico també el que vaig fer la setmana passada, a veure si trobem un altre trastorn que se'ns hagi passat? Així, de mitjana, quants trastorns de conducta tenim les persones?
      No estarem davant una disciplina enorme esdevinguda una ciència que ha construït barroquismes admirables en un edifici magnífic sobre bases inestables no confessades?
      Si deu o deu mil que van davant teu giren a la dreta i arribes tu i gires a l'esquerra, t'has equivocat, sinó que li ho preguntin a Copèrnic o a Galileu que tot i la infal·libilitat del Papa de Roma i ser representant de Déu a la Terra (l'Església), la va encertar condemnant-los per heretges (vaja; o a un que es deia Giordano el van condemnar a la foguera per dir que la Terra era rodona, una altra ocurrència. Per què la Psicologia s'accepta com una ciència amb tant poder d'incidència social tot i ser tan ineludiblement limitada en les seves conclusions... conclusions que semblen resultat d'una ciència exacta, juntament amb un poder gairebé diví (que metafòricament crema dissidents)
Pot ser que a la mateixa societat, al govern que governa les institucions de l'Estat, el que regeix totes les administracions, ja li va bé aquesta tendència a la robotització, a la uniformitat o adotzenament sense extravagàncies individuals, o no tots els exèrcits del món porten uniforme, inclosos els exèrcits seglars? Les discrepàncies sempre són menys acceptades, sinó proscrites i condemnades. En el nostre cas, la Psicologia pot assenyalar i estigmatitzar, expedientar i registrar (en un expedient), pot indicar que cal un tractament per reconduir algú (un pacient amb desordres) a la normalitat. A quina normalitat? A la normalitat, i punt. No fer preguntes. Com i qui estableix la normalitat? Ho decideix l'estadistica?, la majoria?, alguna prospectiva?, el president de la Xina?, alguna decantació de conveniències i inconveniències? Tornem-hi: On es posa la frontera entre llibertat i rebel·lia? No parlem de normes de trànsit, pagar o no pagar taxes i tributs, de complir les lleis que les societats es donen a si mateixes, civils i penals, per a l'ordre social, aquí parlem del pensament ordenat i de la conducta ordenada de les persones en una altra accepció d'ordre, no el de la velocitat senyalada en l'autopista.
En origen s'estudia 8000 milions de persones com a iguals robotitzats i pot ser que es pretengui també, en un capicua, conduir aquests 8000 milions de persones a pensaments i conductes també uniformes i robotitzats.
Potser per això, totes les administracions tenen un psicòleg a disposició de la mateixa administració i dels administrats. També a les escoles públiques (que són administració de l'Estat regides per funcionaris), la principal missió de les quals és satisfer l'Estat i la seva pròpia administració, on es consumeixen el tant per cent més elevat dels seus esforços i preocupacions, la resta és ensenyar, esgotats ja complertes totes les normatives i les justificacions necessàries amb la inevitable propaganda disfressada d'informació. El més important és complir, no ensenyar. Així va l'escola. La primera funció duna administració pública és defensar-se a si mateixa. A les escoles públiques catalanes es practiquen valoracions psicològiques dels alumnes, no ja sense el permís dels pares, sinó sense el seu coneixement. Ja hem dit alguna cosa de la relació íntima entre administracions i psicologia i els seus comuns motius o interessos compartits. Els administrats som aquells que hem de donar les gràcies agraïts, i les donem.

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.