Amb la barreja de nervis i il·lusió, avui els nostres fills que han deixat enrere l'escola primària, han acudit al primer dia d'institut. Una il·lusió escèptica, ja que vénen experimentats d'aquest desgavell incontrolat que transcorre tristament el seu recorregut, perquè no hi ha cap altra opció, cap avall perquè fa baixada i la gravetat s'imposa, i les virtuts i dèficits del nostre sistema d'ensenyament públic són els mateixos, tret que ens vulguem enganyar, un deteriorament constant amb dèficits generalitzats que els mestres i professors atribueixen a nombroses i causes diverses, per no dir aqui els culpables i resultar més bíblics, però, sense aquesta prevenció ni cap, li podríem tranquil·lament dir dramàtica des de qualsevol punt de vista assenyat.

Curiosament, sembla que no és tan així a les escoles de fora de Catalunya, tot i compartir en molts casos els mateixos problemes, no ha caigut l'ensenyament i els professors en aquest pou de queixes i pesada feixuguesa que ha desmoralitzat els nostres, deixant-los en gran majoria sense ànims ja el primer dia i sense esperances. Molts no troben el remei perquè busquen en lloc equivocat i les seves queixes no troben qui les atengui perquè equivoquen el mateix contingut de les queixes.  Els símptomes d'aquesta malaltia depressiva que pateix l'ensenyament públic català ja es mostren aquest primer dia, instruint als alumnes de les normes i codis de conducta, els avisos a les infraccions i la comptabilització que patiran per ser penalitzats si s'acumulen; un professor rera d'altre els adverteixen repetidament de les prohibicions, de com de tolerable que per no tenir interès no es diu res, es passa al que no es tolerarà sense fissures amb exhaustives explicacions. No es veuen cap flor en aquest jardí ni colors, ni plantes, ni tan sols unes tristes verdes herbes, sembla només el gris del pati d'un penal on els nous interns accedeixen acovardits pel que semblen més amenaces que una benvinguda. No poden escollir els alumnes estar junts a la seva elecció perquè la nova socialització ho exigeix pel que sembla de les noves pedagogies, que de tan noves els rius i les muntanyes per adaptar-se a aquestes revolucionàries tendències els haurem de canviar de lloc i de nom. Potser els ponts ja no es posen sobre els rius. No es poden ajuntar lliurement els infants per afinitat i simpaties, com els grups d'alumnes que estableix l'escola responen a criteris inexplicats que no poden amagar una clara discriminació. El que no ha canviat són les cares d'alegria dels encara nens en sortir, cap no semblava trist, estaven contents en sortir. No feien cara d'il·lusions promeses, com ja va passar a l'escola primària, de que cap professor els hagi promès el mar. Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.